diumenge, 19 de febrer del 2012

Una família de coreans dóna la volta al món en tres anys

La història del Kim, un pare sud-coreà de 48 anys, i els seus dos fills bessons, el Miri i el Muni, de només quatre anys, sembla una faula increïble. Tots tres van sortir fa prop d'un any i mig del seu país per començar un viatge de tres anys arreu del món que la setmana passada els va portar fins a l'Empordà, on van fer estada durant uns dies. Des del seu pas per Alemanya viatgen al damunt d'una bicicleta de muntanya i un entranyable remolc de fusta construït per a l'ocasió.

El primer dissabte de l'onada de temporal, amb la tramuntana bufant de valent, van punxar la roda pels volts de la Bisbal, i el Carles i la Gina, una parella resident a Ultramort -al Baix Empordà-, els van ajudar i els van oferir allotjament. Aprofitant l'estada, dijous van visitar l'escola pública Francesc Cambó de Verges i amb la seva història van fer passar una bona estona a la mainada, que va poder pujar al carro de fusta, i als professors, entusiasmats amb l'experiència que havien escoltat.

El Kim és professor universitari especialista en filosofia índia, budista i un gran amant de viatjar, especialment en bicicleta. Amb aquest viatge, pretén oferir als seus fills la possibilitat de "conèixer el món per ells mateixos, construir el seu propi relat de la vida i que deixin anar la seva imaginació". O almenys que tinguin els ingredients per fer-ho quan toqui perquè ara encara són molt petits. Ni l'edat dels nens ni la durada del viatge han estat escollides a l'atzar. El Kim considera que dels tres als sis anys els nens són com "esponges" que s'impregnen de tot i que, a la vegada, encara són massa petits per tenir influències externes. L'objectiu no és que visitin ciutats, coneguin la història o vegin com més monuments millor, sinó que coneguin noves cultures i maneres de viure, hi entrin en contacte i hi convisquin.

Amb la casa a sobre

El Kim i els petits Miri i Muni van començar el seu viatge a Corea, i van prosseguir la seva ruta per diversos països asiàtics, entre d'altres, la Xina, el Vietnam, Tailàndia, l'Índia i el Nepal -on van celebrar el quart aniversari dels nens-. Van intentar creuar al Pakistan però no els van deixar i van agafar un avió fins a Turquia. Des del país otomà van travessar diversos països balcànics i de l'Est fins a arribar a Alemanya.

Aquest tram inicial del viatge el van fer amb transport públic, trens i autobusos. A Alemanya, però, amb l'ajuda d'uns amics van construir el remolc de fusta de cent quilos amb què estan viatjant aquests dies i que quan es desmunta pot exercir també d'habitacle. Amb la bicicleta i el carro poden arribar a fer uns 40 o 50 quilòmetres per dia.

La mare, a Xangai

Ara estan tot just a l'equador del viatge. Els moments més difícils, relata el Kim, els han passat a l'Índia i als Alps. Decideixen sobre la marxa què fan i cap a on es dirigeixen. La previsió que tenen ara és agafar un ferri a Barcelona en direcció a Tànger, arribar fins a Dakar i creuar l'oceà. A Sud-amèrica, el Kim vol canviar de mitjà de transport i té pensat arribar a Mèxic amb sidecar.

Amb tot, encara els queda un any i mig de viatge. Preveuen tornar a casa quan els nens tinguin 6 anys, just per començar l'escola. En qualsevol cas, els nens tenen la paraula. "Saben que, quan vulguin, tornarem. Els pregunto si volen tornar amb la mare però em responen que volen viatjar", explica el Kim.

La mare, professora universitària d'origen txec, s'ha desplaçat amb la filla gran a Xangai per ampliar els seus estudis. "És un projecte de tots cinc", explica el Kim. Mentrestant, mantenen el contacte via Skype les poques vegades que es poden connectar a internet, ja que viatgen sense mòbil.

"Hi ha moments feliços i n'hi ha d'altres de difícils", admet el Kim. Durant el primer tram de viatge ha escrit un llibre amb observacions sobre l'evolució dels seus fills. Explica que van haver d'estalviar molt per poder permetre's el viatge però assegura que ha valgut la pena. "Podem compartir moltes estones i parlar molt. No els dono coneixements, els dono pistes perquè els adquireixin", explica. "Em vaig preguntar què podia fer per als meus fills. Jo no sóc cap home de negocis, només sé filosofia i sé viatjar", afegeix.

Els nens prefereixen el camp a la ciutat, i quan troben un lloc on estan a gust miren de quedar-s'hi més temps -un mes o mes i mig- per arrelar una mica i aprofundir amb les persones que van coneixent. "La gent és precisament el motiu del viatge", conclou el Kim.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada